15 de nov. 2015

Del meló a l'ovalada, en quatre flashos

per @janfaidit

Tovalló de paper. Tinc molts clares les imatges, com si les estigués veient en aquests moments. Asseguts a la barra del Shamrock, a la plaça Lledoners. Sortíem de la barbacoa de casa de l’Steve i la USAP havia guanyat la semifinal de la Heineken Cup enfront Munster. La final de la màxima competició europea ens esperava. Per excés de proteïna animal i potser també d’un index d’alcohol en sang elevat, estàvem decidint sobre un tovalló de paper el disseny de la samarreta per anar a la capital irlandesa. Uns fitxen Messi, d'altres fem samarretes. Sempre el tovalló de paper de bar.

El rival, el temible Stade Toulousain. No sabíem com, no sabíem quant ens costaria. Però teníem clar que hi havíem de ser. Feia poc més d’un any que havíem format una penya de seguidors de la USAP amb gent de Girona. I no podia ser que ens perdéssim una final europea. A Dublin, ni més ni menys. A més, l’expedició tenia nom, The Ferdi Road to Dublin

La USAP va perdre. Per poc. Em vaig passer vuitanta minuts cridant a favor dels Sang i Or al temple de Lansdowne Road (vaig tornar amb una pedra de record que encara duc al cotxe, arrencada del lavabo: sí, poc èpic, ho sé). Però no només jo vaig perdre la veu: més de trenta-cinc mil nordcatalans i uns centenars de “sudcatalans”. La victoria no va ser possible. Aquell dia un calfred va recòrrer l’espinada de més d’un i més de dos. I l’endemà, a sobre, vam aparèixer a La Manguardia. El virus del rugbi havia atacat les nostres defenses, I els globus blancs i vermells s’hi havien rendit fàcilment. Infectats. Sense remei.

Occitània. Per aquelles dates, el 2003/2005, l’únic rugbi a la comarca era el Sitges. Allà hi havia un club, i pubs que oferien el Sis Nacions. Vilanova era un ermot. Per això, un dia, per aquelles caramboles de la vida, vam ajudar a organitzar una trobada de Clubs a Vilanova. Aprofitant l’agermanament amb Merignac, els equips de formació del club de la ciutat occitana van venir a Vilanova per jugar amb els del FC Barcelona o el Sitges. Era la regidora d’Esports Iolanda Sànchez, d’Iniciativa, i al camp es van improviser dues hacs perquè evidentment no hi havien pals.


La visita dels de Merignac va reviscolar el virus. Perquè a Occitània el rugbi el viuen de manera diferent (per això tenen una Mare de Déu). Mentre que el rugbi britànic és tradicionalment més universitari i de classes benestants (a excepció de Gal·les), quan l’ovalada es va estendre Canal de la Mànega enllà, a banda del viatge geogràfic va fer un viatge social: cap al sud, sí, però també cap a les classes treballadores. El rugbi a Occitània, a la Catalunya Nord, és rugbi de pagesos, d’artesans, mecànics o flequers, de gent dura i rude, aferrada al terroir i parlants d’allò que els de París anomenen patois (és a dir, llengües sense exèrcit). De gent profundament generosa i agraïda. Si la final ens havia obert els ulls a un esport que es professionalitzava i aviat crearia el seu propi star system, la visita de l’equip de Merignac a la ciutat la primavera de 2005 va fer que comencés a moure’s pels nostres caparrons la idea de fer un club a Vilanova. O, com déiem llavors, “tornar al rugbi allò que ens havia donat”. Fer que el calfred de l’espinada a Lansdowne Road arribés al maxim de gent possible. Una escoleta de rugbi per ensenyar valors a través de l'esport: vénguens!

Sínia Batadet. La trobada amb Merignac es va fer a les pistes polisportives, a la zona interior. Era un fet aïllat i no es preveia continuïtat. Els pals foren canonades de PVC i el camp es va marcar d’aquella manera (bé, com sempre). Quan vam anar a l’Ajuntament el 2006 amb la idea d’una Escola de Rugbi, amb un projecte formatiu i no només d’esport competititu, vam tornar a parar al mateix camp. Allí van començar ls activitats esporàdiques primer i els entrenaments després: la temporada 2006/2007 amb nens de diverses categories i un sol monitor. Allà, a la Sínia,  es van començar a acostar alguns majors de divuit anys a preguntar si hi havia equip (al quart que va venir, ens vam veure obligats a crear-lo per petició popular). Allà, des d’aquelles dates, hi hem viscut i conviscut. Invertit hores. Passat grans moments. 

Quan jugava, m’encantava arribar abans i mirar-me el camp. I imaginar enrere. Les pistes es van construir sobre terrenys expropiats d’un Sínia agrícola. L’expropiació va fer que el negoci familiar passes del cultiu d’horta i criança de gallines primer, i porcs després, a centrar-se només en l’explotació porcina i la producció d’embotit artesanal local. Alguns ho recordareu: darrere de la benzinera de la CEPSA hi havia una granja, la de Can Batadet (de fet, hi era abans que no pas la benzinera!). Allò era una porció del que havia sigut la Sínia. La política del seu moment va requalificar els terrenys per fer-hi una instal·lació esportiva pública i aquells metres quadrats van deixar de ser terra on es cultivaven cebes, espigalls o melons. De vegades, pensava això mentre em preparava pel partit: aquell camp, dur i sovint impracticable, estava assentat sobre anys de treball d’una nissaga de pagesos que es van reconvertir en xarcuters. De gent que lluitava diàriament per tenir una collita que els permetés anar a mercat per guanyar quatre rals, o cinc. Jugar sobre el terreny on una família de pagesos s’havia esllomat  per sobreviure era per mi una manera especial de connectar-te amb la terra, entesa com a país, com a ciutat o com el que vulgueu. Fins i tot simplement com la zona de marca pròpia que cal defensar amb el ganivet entre les dents.

De Sínies a Vilanova ja gairebé no en queden, i les que hihan cauen a trossos. La Sínia Batadet, a dia d’avui, reviu cada vegada que hi ha un partit o una trobada.

Esforç. I després de la visita de Merignac, després de molts viatges a Perpinyà (i París i Bésiers i Montpelhiér i …), d’activitats el dia de l’esport i d’un parell de PAEs al Llebetx, la temporada 2007/2008 comença l’aventura real del SEL. Entrenador, Escola, Sènior. Un entrenador, que portava Escola i sènior; una Escola amb catorze llicències. Sí, catorze. I de categories diferents. I entrenaven junts i s’ho passaven pipa. 

La primera trobada a què l’Escola de Rugbi del SEL VNG va assistir fou a L’Hospitalet de Llobregat, el marc de 2008; el primer partit del sènior, enfront uns U18 anglesos (Oadby Wittgenstonian RFC), el mateix mes. Entre l’abril de 2005 i el marc de 2008, constituir-se com a Club, triar els colors i el disseny dela samarreta (un dissabte qualsevol, al matí, a Can Vallès i en cinc minuts). Ara miro i llista de federats d’aquella primera temporada: dels catorze nens d’Escola, tres continuen. I un d’ells és, a més, entrenador de s14. Persistència. Tossuderia. Formació.

Faig un cop d’ull a la fotografia del debut del senior (amb una samarreta vermella Kipsta, perquè els equipaments no van arribar a temps …): curiosament, també tres. Ja ho deien, allò de “tres, és un número màgic” …



I mica en mica, la bola es va anar fent grossa. El 2009 larevista Esforç ens dedicava un article especial, amb fotografies de l’Escola. Érem els outsiders del rugbi català: havíem nascut per crear una Escola de Rugbi i després aparegué el senior (a l’inrevés del que era habitual); un dels primers clubs de la nova fornada, i gent que procurava fer les coses com tocaven.  I enviàvem algun jugador a la catalana absoluta. Esforç. Una de les cinc paraules que calen per jugar a rugbi. La segona és disciplina. La tercera, equip. La quarta, equip. I  … endevineu quina és la cinquena? Doncs sí: equip. 

Nou temporades. Molts experiències. Molts records. Alguns de bons, d’altres no tant. Més de quatre-centes persones de tots les edats han vestit la samarreta del SEL VNG. No ha estat fàcil. No ho és. No ho serà. Després d’un placatge, ens aixequem. Així m’ho va ensenyar el meu primer entrenador a la tendra edat de trenta-dos anys, així ho ensenyo jo als meus jugadors. Tinguem o no la pilota, endavant. Sempre endavant, com resa la divisa de la USAP.


I a treballar nou temporades més I les que facin falta. Perquè el rugbi, a Vilanova, ja no és una excentricitat de gent que es llevava a les cinc del matí per anar a comprar entrades a Perpinyà. És un projecte compartit per més de dues-centes famílies de la ciutat. I de Sant Pere de Ribes, i Cubelles, i Calafell, i Sant Sadurní, i el Vendrell, i Cunit, i ... Una mena de cooperativa esportiva. Una droga sana que enganxa. Els motius per jugar amb aquells nous melons al camp de la Sínia Batadet són diversos: fer amics, afrontar pors, provar noves experiències, que el nen cremi energies o calories …  Cadascú té la seva motivació. Però no oblidem el motiu principal. El va deixar escrit un cantautor alcoià fa uns quants anys: Perquè vull. Perquè volem!